Ahora mismo desde el sillón de casa guardando reposo obligatorio por, posiblemete la única herida que no me he hecho yo por trabajo o deporte, sigo sin ver lo díficil que va a estar el futuro.
Y es que la vida parece que me va a dar otra oportunidad, aunque yo nunca he pensado que la podía necesitar.
Aún así sigo soñando
Porcelantto abansVostè està interessat en desfer-se de la seva empresa?
No té més que dir-ho i li gestionarem.
El primer que té que fer és vindre a la comunitat valenciana a implantar el seu negoci. Seguidament fa les gestions necessàries per a què se’n vagi a fer la mà, i desprès la té uns anys aturada fins que vagi el nostre grup divers de persones que mal viuen en la comunitat i que no en té res millor a fer que intentar sobreviure d’allò que poden desmuntar i revendre.
Acabés de llegir una noticia a la darrera pàgina del Diario de Noticias de Navarra, on es fa referència a la degustació gratuïta per part de 5000 persones en una plaça de Madrid de la ja mundialment famosa Torta del Casar.
Pel vist no és el primer any que és fa la promoció d’aquest formatge, encara que alguns des informats no ens hem assabentat fins ara, i jo em preguntés; Fa falta? Que obscur motiu fa que la denominació d’origen es gastés un cabàs de diners promocionat un producte meravellós?
A la meva manera de vorer, aquest tipus de promoció, quan més et gastes en publicitat, mes roïn té que ser el producte. És una regla de tres.
Hi ha productes que ho necessiten. Parlem dels que “el mio lava más blanco que el tuyo”, o el que diu “Es tan cremoso como el de mi abuela”, etc, etc. Son productes de naturalesa roïna, que es gasten el que no tenen per aparentar el que no son.
Extrapolant la reflexió al btt, una cosa semblant em va ocórrer quan vaig començar a eixir amb la bicicleta de muntanya, ja fa un grapat d’anys. Vaig començar a descobrir indrets increïbles, camins y senders que poca gent coneixia, llevant als veïns, senderistes i motards de la zona.
Vaig estar a punt de fer uns petits díptics per a promocionar tot el que anava descobrint. Menys mal que vaig parar a temps.
L’excés d’informació està acabant amb tresors que cal descobrir per un mateix.
Les coses bones no tenen per què morir-se. Una cosa bonica o ben feta estarà sempre. No és tracta d’amagar-la, però el plaer de descobrir-la sempre el confereix un punt especial.
Quan més donem a conèixer un bon producte, un lloc bonic, una bona iniciativa, més fàcil serà que el seu valor baixés.
Avui en dia qualssevol pot baixar-se un trac del wikiloc i fer una ruta en les antípodes. S'ha perdut la gràcia de perdre's. S’ha perdut la gracia de descobrir coses noves.
Cal mantenir la il·lusió per conèixer noves coses per un mateix.
No més hi ha que vorer aquelles platges verges de sorra infinita, o aquells senders vora riu que ningú feia servir.
Amb la “Torta” passarà el mateix. Per a què arribés a tothom hi haurà que augmentar la producció d’un producte artesà que, com tantes coses en aquesta vida, va ser fruit d’una necessitat per a preservar un altre producte de primera necessitat, la llet.
I tot per a què no és fera mala llet.
En aquest post, i no més degut a la importància dels seus continguts, i sense crear una jurisprudència vaig a escriure-ho en castellà, perquè penso que la importància global de les coses ací detallades ho demanem.
Però tornem al titòl. TESIS SOBRE EL ESTUDIO..., etc, etc.
Leido así parece muy fantástico, y sí, lo es.
Llevo un tiempo desplazado de mi casa y la verdad ya hace un tiempo que me voy dando cuenta de la suerte que he tenido.
¡Soy parte de un estudio que puede revolucionar dogmas del conocimiento humano!
Todos sabemos que cuando una bolsa se llena puede tener un punto de no retorno. Hasta hace poco lo había comprobado por mi mismo, pero nunca había llegado a ese extremo.
Mi compañero de piso está consiguiendo que a través de pautas establecidas las bolsas se cierren solas. El próximo paso es que salgan solas al basurero. Ya sé que és difícil, pero como todo en esta vida, se necesita de un proceso de adaptación y aprendizaje. Lástima que ésta semana que viene no pueda estar presente, porque estoy seguro que va a haber un gran avance en su estudio. Creo descubrir cuales serán sus próximas enseñanzas. Si no consigue que la primera bolsa salga por su propio pie sin ayuda, le colocará una compañera para que se sienta cohibida y entre ellas hablen y poco a poco se vayan convenciendo de salir.
No os creais que todo acaba aquí, ¡no! La tesis es mucho más profunda.
Si antes hablábamos de bolsas con materia orgánica, ahora hablamos de materia totalmente inerte e inorgánica. ¡El sumun del no va más!
Ahora, no es fácil.
El tío lo está haciendo bién.
Aquí si que hace falta más disciplina, ya que las actividades que tiene que cubrir esa materia inórganica son más diversas, y por lo tanto el aprendizaje será mayor.
De momento le ha marcado el camino. Ha reunido a toda esa materia inorgánica en un rincón, y día a día, ya van tres, les va marcando el terreno para conseguir que acompañen en la última fase a la otra materia de su otro estudio.
¡No me digáis que esto no será la revolución en el comportamiento de los materiales inertes hasta la fecha conocidos!
De verdad que estoy abrumado.
Apabullado de ser partícipe en unos experimentos que revolucionarán aspectos hasta ahora desconocidos en la ciencia.
Estoy deseando volver ya el 15 de este mes para comprobrar los avances en la tesis de mi compañero.
¡Aupa Adrián! ¡A por ellos!
A Dolores.
Sin sus conocimientos no me podría haber dado cuenta en el experimento que estoy inmerso.
L’eixida de la crisi serà dura, tinguem-lo en conter.
Si no canvia res en 4 dies i el PP agafi el poder i la majoria absoluta, i no crec que en 4 mesos les entre el seny a la immensitat d'indocumentats que els votarà, eixirem “ràpid” de la crisi, però el preu serà altìsim, no més cal fer una ullada als diferents mitjans de comunicació, be siga de dretes, seu-do esquerres, un poc d'esquerres i molt indignats, i donar-se conter per a on van els tirs.
Poc a poc ens van donant detalls
-No tindrem mes remei que retallar en sanitat, educació (necessiten un país de “lerdos”), avantatges socials, etc, etc.
-És el legat que ens han deixat! Què podem fer?
Aquestes i molt més bajaneries serà la tònica dels primers mesos de govern.
En certa manera estic content. No perquè tornarem a tindre feina a costa de què ens escuren les butxaques, (és crearan jocs de treball a base d'invertir n'obra pública i omplir les butxaques dels amics per a què pugin continuar construint en un país que no necessités ni un punyeter habitatge més en un fum d’anys).
Mes bé perquè serà l’única manera de què nomes duren 4 anys.
El temps necessari per a què tota la gent que els voti es quedés a la porta de la clínica sense poder accedir per no poder pagar.
Si no trauen la majoria absoluta, tindran que pactar per a poder governar, i com ho faran més o menys igual que els d'ara, la gent pensarà que ja ficats els tornarem a votar per a què pugin destrossar completament el país.
Espero equivocar-me.
Per fi destaquem en alguna cosa.
Abanda del trist honor que té la ciutat de Castelló de ser de les pitjors construïdes del món, ara la província en té un altre honor.
Som la que més vivendes noves, buides, sense vendre, i amb poques expectatives de vendre hi ha en total la pell de bou.
I encara que algú no se ho cregués, hi ha gent que somien en;
Quan tornaran els bons temps en que és construïa a saco?
Avui en dia, en aquest sistema democràtic votem a uns senyors amb unes ideologies que tu creus aproximades a les teves per a què gestionen de la millor manera els recursos de tota la població.
Amb paraules d’anar per casa és com si tots els ciutadans fórem una gran empresa i de tant en tant ficarem a uns quants de nosaltres a gestionar l’entitat.
L’altre dia em va sorprendre la noticia d’un concursant de cert joc televisiu que havia guanyat més de vuit-cents-mil euros de colp.
Em vaig alegrar moltíssim. Però després vaig reflexionar un poc, i em vaig donar conter que el que per a la gran majoria de socis-treballadors de la gran empresa, seria tindre la vida solucionada, però a la majoria dels que nosaltres mateixos, designem com gestors dels nostres propis recursos, vuit-cents-mil euros només representa el sou d’un any de feina.
On fiqués en la nostra gran empresa que el nostre vot sigues per a generar aquestes desigualtats?
Si tu ets propietari d’una empresa, sigues gran o xicoteta ningú et té que dir quin sou tens que cobrar, cadascú farà el crea convenient.
Ara, si t'han col·locat al capdavant els teus companys...
Qui ets tu per a ficar-te un sou per damunt d'altres?
Si els que gestionen han ficat un sou minin, amb el qual, teòricament som capaços de viure, perquè ells no estan cobrant ells el mateix sou?
Amb tot això reflexionem; Perquè hem de votar a qualssevol grups polítics, si sabem que seran tan cínics que encara que ho manifesten en les seves proclames no ho han de complir, i de segur que el sou serà el mateix o més alt que el des lladres que ens estan governant durant 35 anys?
Què enganyats ens tenien!
Sempre pensant i esperant tindre algun dia un aeroport a casa, i no!
Ens han estat marejant la perdiu. Tot han segut maniobres de distracció. Tot ha segut un muntatge, immens per cert.
El que tenim al costat de casa no és un aeroport, és un gran plató cinematogràfic.
És un escenari buit però amb totes les comoditats esperant a ser utilitzades per un exèrcit de tècnics, càmeres, actrius, extres i directors.
Què amagat ho tenien!
I el resto què? Quin serà el vertader destí dels altres mega projectes al nostre territori?
Què faran a Mundo Ilusión?
I a la Ciutat de les Llengües?
No vull ni pensar-ho, de segur que serà una gran sorpresa. De segur que totes les crítiques als grans projectes de la nostra benvolguda Diputació no tindran on sostenir-se.
Ja veureu que quan alcen el teló i ens mostren la veritable destinació d’aquestes meravelloses obres ens quedarem bocabadats.
I si no, al temps.
Prompte a la cartellera hi haurà una nova pel·lícula, un film del valencià David Marquès, on treballen Fernando Tejero, Ricardo Darín fill, Diego Peretti i Carmen Ruiz entre altres, i que diuen que està rodada a Valencia, Madrid i Barcelona.
Només tingueu en conter que quan aparegui l’aeroport, no és Barajas encara que sigues el que dirà a les cartelleres informatives, és el complex cinematogràfic de Vilanova d’Alcolea, i podreu reconèixer a molts dels figurants, ja que sons veïns i coneguts vostres.
Podeu vore la notícia entre altres a:
http://www.levante-emv.com/cultura/2010/10/15/darin-rueda-valencia-primera-pelicula-hijo/747765.htmlDe vegades hi ha formes, actituds, maneres de fer les coses que son molt difícils de comprendre.
Sempre he pensat que els governants, sigan del signe que sigan, vetllaran pel nostre benestar, i que la seua tasca estarà encaminada a fer-nos patir el mínim possible.
Sempre he pensat que els diners que els donem son per aprofitar-los al màxim, per a què fins l’últim euro estigues ben invertit.
Ja sé que soc un il·lús, però també crec que hi ha que ser utòpic per canviar, encara que només siga una mica, aquests temps.
Tot aquesta reflexió bé, per què una altra vegada premem més els objectius partidistes que el benestar del poble.
Farà ja tres setmanes que hem baixat del poble a Castelló i el nou tram d’autovia ja estava acabat i per obrir.
Ahir vàrem tornar al poble en fi de setmana i encara no es podia passar per l’autovia.
A la vista i a la pràctica està tota acabada, però, i en conversacions en veïns del poble, cada dia fiquen un desviament en algun punt, per tal de què no puguem passar per ella lliurement.
No sabem el que esperen.
El que si sabem, és que ens estan fent la punyeta d’allò mes bé.
I l’únic que ens fa pensar és que tot aquest retard és degut a què no tenen a cap amic amb una empresa de “esdeveniments especials” per a què els preparen una inauguració en tota regla i pugen passar-los una factura ben grossa en la que poder desviar un bon grapat de diners.
El més dur d’aquesta nova ofensa, és que l’últim tram d’aquesta autovia, que és el que es pertoca ara, ja fou inaugurada el vint-i-nou de juliol d’aquest any.
Per tot això deuríem de revelar-nos i no deixar que es tornen a prendre el pel una altra vegada.
Deuríem d’ocupar tota l’autovia amb els nostres mitjans de transport i no anar-nos fins que no l’obriren, o bé nosaltres mateixos llevar totes les tanques i passar d’una vegada.
És temps de reivindicacions.
És temps de rebel.lió.
Ja ens hem deixat prendre el pel massa vegades.
En algun moment aquest sistema es tornarà contra nosaltres si no ho ha fet ja.
