Si al 2007 parlaven d’un aeroport anecdòtic, a hores d’ara, i ja fa unes hores d’allò, l’anècdota sens ha convertit en una malaltia crònica. Passen els anys i no hi ha cura per al malat, i és que el pobre va nàixer amb molts problemes en el part, i a mes a mes l’herència genètica per part dels seus pares ha segut i és nefasta.
Ja hi som a l'estiu del 2010, i com ja vaig escriure fa molts anys, tants que ni em recordés, gaudirem un altre estiu sense els molests sorolls dels vols al damunt del nostre poble. Gaudirem d’un gran espai inutilitzat en el que, ara sí, ja es comencen a vorer taques verdes dins dels espais marrons. Un gran espai lliure de bastons tronadors on els conills i les perdius viuen sense agonies.
Aquest altre estiu sense sorolls és hem fet mes majors.
Hem començat la meva xiqueta, els seus amics i jo a eixir en bicicleta per la muntanya. He començat a ensenyar-los els meravellosos indrets que amaga encara el nostre terme.
Però no hi ha eixida que fem que no es quedés emboirada per culpa del gra al cul en el que s’ha convertit l’aeroport, i és que no puc oblidar tots els llocs únics que uns polítics sense escrúpols ens varen furtar per tal de veure satisfeta la seva ànsia de perdurar en el temps a costa de deixar el territori desfet i ple d’obres faraòniques de dubtosa necessitat i que el que si han aconseguit és soterrar les il•lusions d’un futur diferent i més sostenible.
Serà un estiu diferent, i no perquè arriben els primers turistes amb avió. Serà un estiu diferent perquè el farem nosaltres diferent. Això sí, estarem envoltats per les, des fa uns quants anys, ultimes obres abans de la inauguració. Obres que no aturen l'estupenda quotidianitat del dia a dia al nostre poble. Obres que, possiblement, encara tardaran un altre estiu en finalitzar-se.
L’estiu que ve en tornarem a parlar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada