dimarts, 24 de febrer del 2009

Una parella espectacular

Quina platerá de “carrillada” que ens acaben de ficar entre pit i esquena! Tot ben regat amb quatre vins de la terra en un dels locals més antics de la ciutat, “El Rinconcillo”, que es va inaugurar al mil sis-cents quaranta, ja fa 400 anys, que es diu prompte.
Ara ja poden gaudir coma a “señoritos”, i això que fins ara la veritat és que ens han portat en coto en pel.
Però començaren pel principi, com cal.
Desprès de visitar per primera vegada l’estadi olímpic, ens varem dirigir a descansar que bona falta ens feia, ja que ens havíem alçat a les quatre del matí per agafar un avió a les set a València.
Per la nit quedem per a sopar amb el meu germà, que casualment és trobaba a la ciutat per assumptes més importants que els nostres. Anem tots a un restaurant “normal” ja que no era qüestió que per un sopar massa pesat al dia següent tinguérem la panxa malament.
Arriba el diumenge, el gran día. Un per un anem fent els nostres rituals. Desde les sis del matí que s'alcés Juan Carlos, fins les set menys quart, que jo m’alço els nervis van aflorant a poc a poc.
Una vegada ben desdejunats agafen el bus que ens portarà per segona vegada a l’estadi olímpic. Arribem i tot seguit comencem a “flipar”, no es pot dir d’altra manera, amb tot el que va passant pels nostres ulls. Quina organització! Quina infraestructura! Un plaer, lloc per a tothom, per a calfar, canviar-te, serveis de tot tipus, estufes per no gelar-te, metges, tot senyalitzat i ben pensat.
Arriba el moment, i tres mil quatre-centes persones darrera d'un portal de plàstic inflat, amb l’Abel Antón deu anys després d'haver-se proclamat campió del mon al mateix lloc, eixint en directe en les pantalles gegants que ens estan gravant en directe.
Disparo del jutge i ens anem.
De la volta em recordo de tot i de res, de moltes rialles i de molts sofriments, encara que desprès d’un tracte d’aquest nivell les penúries passen a un segon pla. Em recordo moltíssim d’un lloc on havien un grup de xiques i xic disfressats de ratetes que no paràvem; “!!Agüita de la ratita, mi amor!!”. Com no tens que riure.
He passat també molt a prop on al novembre, si no passes res, tornarem a gaudir d’una ciutat meravellosa.
L’entrà és impactant, el pols s’accelera, la respiració a mil per hora, o donés tot, pares el rellotge i descanses. Em vaig ficar a plorar, mai m’havia passat, jo sols, al mig de mes de cinc-centes persones que podien haver en aquell moment.
Em vaig a les dutxes i abans té pare una recepció de xics i xiques i et fiquen una medalla al coll, altra volta a plorar, m'han fet emocionar altra volta.
Per fi arribés al vestuari i em trobés a tots els amics, comencem a contar-nos les batalloles i a gaudir de tots els moments bons i roíns, anem al dinar de cloenda, en “Isla Mágica” en una “macro” festa espectacular que han muntat amb música en directe i tot el que pugues menjar i veure.
Agafem el bus de tornada, cansats, però satisfets, descansem una mica, i ara sí, ara comencem l’altra festa, la dels sentits, perquè desprès del “Rinconcillo” vam vindre molts altres bars, i moltes més tapes i vins.
I és que Sevilla i la seva Marató son una parella espectacular.






diumenge, 8 de febrer del 2009

Un any de mentides

El 19 de febrer del 2008 van publicar acó al “Mediterráneo”




Què els a passat?,
Estàvem encara de ressaca de Fitur i no s'han recordat?
Estaran aterrant ja els avions i s’han oblidat de comunicar-lo?
Estem en crisis i no tenen diners per a canapès? Jo tinc un cunyat forner, que pot fer un bon preu.
Estan sense cobrar els enchufats de Aerocas i s’han negat a organitzar la inauguració?
Com sempre, moltes preguntes, i cap resposta verídica.
Ni han portat l’aigua, ni han desplaçat les torres elèctriques, ni han ampliat la carretera, ni està acabada l’autovia, però ells si que continuen cobrant el seu salari.
Quina serà la pròxima mentida?

dimecres, 4 de febrer del 2009

Una mes del semenfotisme castellonenc.

Com tots els anys es repeteix la mateixa imatge. Parles en ells, i tots diuen el mateix; Jo no!, Jo no ho faig mai. O bé es tapen uns a altres; “En la nostra colla ningú és tan brut” però el que està clar és que una imatge val més que mil paraules, i tots els anys en faig una d’aquestes. Aquesta vegada molt a prop de Castelló, concretament en la pista que puja al Tossal Gros, dalt de Penyeta Roja, al mig de la pista on va aparcar el seu tot terreny se'ls va deixar, i la casera ja fa quasi un mes que ha acabat, en el que, si ningú ho replegués, ací es quedaran fins l’any que ve, i l’altre, i l’altre...