EL MIRACLE, NOMES ERA UN TRUC DE MÀGIA?

Mentre gaudeixo de les boniques imatges que ofereix des de l’helicòpter la retransmissió del Tour de Francia, en ve al cap pensar com seria la mateixa retransmissió per damunt de les nostres terres.

I és que, encara que és impossible que a tots els llocs passes el mateix, les imatges son molt i molt boniques.
Pobles antics i molt cuidats, grans i menuts, en castell o sense, amb bones comunicacions, o al menys això pareix.

Però hi ha una cosa que trobo a faltar en tots. És difícil trobar la urbanització de “bungalows” i, o adossats a les afores dels pobles.

Què és el que ha passat a França als últims anys? Què és el que han fet els seus polítics? Han llançat la tovallola abans de començar? Com és que han deixat passar una oportunitat tan bona? Com és que no s’han donat conter que on està la riquesa per al poble és en la construcció de nous habitatges? En fer “p.a.i.s.” a les afores de tots els pobles? Encara no m'ho puc creure. Com és possible que siguin tan rucs aquests veïns del nord?

Ah! No!

Això deu ser que hauran pensat que ja estan be com estan ara. Que opten per la sostenibilitat en conter de fer-se rics ràpidament. Que pensen que és possible que això de construir a dreta i esquerra és pa per avui i fam per a demà.

També és possible que pensen que si conserven el que tenen i intenten viure del que es pot traure de la terra i la conserven, se'n sortiran també.

Potser també és que molts d’ells han vingut a estiuejar els últims anys en les nostres terres, i és clar, hauran pogut confirmar i fins i tot horroritzar-se per ells mateixos del que s'estava fent als nostres pobles.

Hauran vist com poc a poc tot allò pel que venien a les nostres terres ha anat desapareixent a poc a poc, i com és de difícil trobar un poble que no tingués la seva antiga fisonomia destrossada per noves construccions, be siguin p.a.i.s, adossats, o carrers nous i vuits, esperant que algú és decideixi a construir la seva segona residencia en el seu poble.

És trist, però la bonança dels últims anys, la plena col•locació, la recuperació espectacular, l'equiparació amb els nostres veïns, tot, tot, tot ha segut un miratge mes que un miracle. Ha segut un gran truc de màgia que ens ha costat una dècada en donar-nos conter del seu secret.

Però sobre tot, el mes trist és que a hores d’ara estem esperant d’un altre prestidigitador que ens ensenyés un nou truc de màgia per tal d'hipnotitzar-nos una altra dècada mes.