EL MIRACLE, NOMES ERA UN TRUC DE MÀGIA?

Mentre gaudeixo de les boniques imatges que ofereix des de l’helicòpter la retransmissió del Tour de Francia, en ve al cap pensar com seria la mateixa retransmissió per damunt de les nostres terres.

I és que, encara que és impossible que a tots els llocs passes el mateix, les imatges son molt i molt boniques.
Pobles antics i molt cuidats, grans i menuts, en castell o sense, amb bones comunicacions, o al menys això pareix.

Però hi ha una cosa que trobo a faltar en tots. És difícil trobar la urbanització de “bungalows” i, o adossats a les afores dels pobles.

Què és el que ha passat a França als últims anys? Què és el que han fet els seus polítics? Han llançat la tovallola abans de començar? Com és que han deixat passar una oportunitat tan bona? Com és que no s’han donat conter que on està la riquesa per al poble és en la construcció de nous habitatges? En fer “p.a.i.s.” a les afores de tots els pobles? Encara no m'ho puc creure. Com és possible que siguin tan rucs aquests veïns del nord?

Ah! No!

Això deu ser que hauran pensat que ja estan be com estan ara. Que opten per la sostenibilitat en conter de fer-se rics ràpidament. Que pensen que és possible que això de construir a dreta i esquerra és pa per avui i fam per a demà.

També és possible que pensen que si conserven el que tenen i intenten viure del que es pot traure de la terra i la conserven, se'n sortiran també.

Potser també és que molts d’ells han vingut a estiuejar els últims anys en les nostres terres, i és clar, hauran pogut confirmar i fins i tot horroritzar-se per ells mateixos del que s'estava fent als nostres pobles.

Hauran vist com poc a poc tot allò pel que venien a les nostres terres ha anat desapareixent a poc a poc, i com és de difícil trobar un poble que no tingués la seva antiga fisonomia destrossada per noves construccions, be siguin p.a.i.s, adossats, o carrers nous i vuits, esperant que algú és decideixi a construir la seva segona residencia en el seu poble.

És trist, però la bonança dels últims anys, la plena col•locació, la recuperació espectacular, l'equiparació amb els nostres veïns, tot, tot, tot ha segut un miratge mes que un miracle. Ha segut un gran truc de màgia que ens ha costat una dècada en donar-nos conter del seu secret.

Però sobre tot, el mes trist és que a hores d’ara estem esperant d’un altre prestidigitador que ens ensenyés un nou truc de màgia per tal d'hipnotitzar-nos una altra dècada mes.

Tenim un gra al cul

Si al 2007 parlaven d’un aeroport anecdòtic, a hores d’ara, i ja fa unes hores d’allò, l’anècdota sens ha convertit en una malaltia crònica. Passen els anys i no hi ha cura per al malat, i és que el pobre va nàixer amb molts problemes en el part, i a mes a mes l’herència genètica per part dels seus pares ha segut i és nefasta.
Ja hi som a l'estiu del 2010, i com ja vaig escriure fa molts anys, tants que ni em recordés, gaudirem un altre estiu sense els molests sorolls dels vols al damunt del nostre poble. Gaudirem d’un gran espai inutilitzat en el que, ara sí, ja es comencen a vorer taques verdes dins dels espais marrons. Un gran espai lliure de bastons tronadors on els conills i les perdius viuen sense agonies.
Aquest altre estiu sense sorolls és hem fet mes majors.
Hem començat la meva xiqueta, els seus amics i jo a eixir en bicicleta per la muntanya. He començat a ensenyar-los els meravellosos indrets que amaga encara el nostre terme.
Però no hi ha eixida que fem que no es quedés emboirada per culpa del gra al cul en el que s’ha convertit l’aeroport, i és que no puc oblidar tots els llocs únics que uns polítics sense escrúpols ens varen furtar per tal de veure satisfeta la seva ànsia de perdurar en el temps a costa de deixar el territori desfet i ple d’obres faraòniques de dubtosa necessitat i que el que si han aconseguit és soterrar les il•lusions d’un futur diferent i més sostenible.
Serà un estiu diferent, i no perquè arriben els primers turistes amb avió. Serà un estiu diferent perquè el farem nosaltres diferent. Això sí, estarem envoltats per les, des fa uns quants anys, ultimes obres abans de la inauguració. Obres que no aturen l'estupenda quotidianitat del dia a dia al nostre poble. Obres que, possiblement, encara tardaran un altre estiu en finalitzar-se.
L’estiu que ve en tornarem a parlar.