Nova proposta per a la secció d'ascensions assequibles en família a prop de Castelló.

El 26 de desembre la meva xiqueta i jo ens vàrem apropar a una senzilla aresta prop de Castelló, en concret entre l’ermitori de la Madalena i Montornès.
És una grimpada fàcil. Es pot evitar totes les dificultats, però, si les busques, hi han, fins al tercer grau.
Una vegada a dalt, gaudireu d'un bonic espectacle, amb la roca separada baix vostre.
Nosaltres vàrem fer a la roca separada la aresta del nord, encara que la idea era fer l’altra, la sud, però degut al mal temps ens decantarem per la nord que és mes fàcil.
La idea original era fer un ràpel de 30 m desde el cim que et deixa a la base de l'aresta nord, escalar-la i desprès baixar per l’altra punta.
La proposta està a la taula, només fan falta ganes.

Mes informació punxant a baix.
http://es.youtube.com/watch?v=qOcukXtmAEQ

Aniversari retardat:

No me'n havia donat conter. Ja fa un any i un mes que vaig començar a escriure en aquesta finestra global que és internet i ni havia pensat en celebrar-lo.
Continuo en la meva última ocupació, criticar les fastuoses obres del nostre ínclit súper president, D. Carlos.
A baix teniu les últimes fotografies realitzades a la zona.
En la primera veureu que la torre de control avança a un ritme imparable, però, lent, no sé si podrà estar per a la primera inauguració del aerotort. Ja veureu com serà l'aeroport en mes inauguracions de l’historia mundial.
En la segona fotografia s’aprecia que si que es podrà fer la inauguració de la zona de recepció i embarque de passatgers el 31 de gener del 2009, sempre i quan no plogués, si plou em pareix que serà un fangal.
Estic desitjant que arribés la data. Vós mantindré informats.

A Castelló no hi ha crisis.

Com es pot vore a la fotografia a les 5’17 de la vespra les llums ja fa estona que estan totes enceses, i és que som diferents, o que algú no s’ha adonat del canvi d’horari, i es pensa que és una hora mes tard.
El semenfotisme Castellonenc en estat pur.

Una mes del Semenfotisme castellonenc.

Tot apunta a que la setmana de cinema de muntanya no es farà enguany. Raons estic segur que hi hauran, però, de moment no s'han donat a conèixer o al menys jo i molta gent que conec avui és l’hora que també es pregunten el perquè.
La setmana de Cinema de muntanya l'organitzen quatre clubs de la capital, El Centre Excursionista, El Club Muntanya, El Espeleo Club, i el Club Trepa al que pertanyo.
Sol haver un representant de cada club per a l'organització, i enguany pareix ser que entre viatges d’uns i saturació d’altres han decidit no fer-la.
Fa poc dies em comentava un amic aquest tema i no comprenia el perquè no s’havia parlat en altra gent o altres clubs per vore si volien fer-se càrrec, i jo tampoc ho entenc.
Crec que la Setmana de Cinema de muntanya, un esdeveniment que enguany haguera fet la seva majoria d’edat, la divuitena edició que es diu prompte, que sí, a tingut uns mals anys d’afluència de públic, deuria d’estar pel d’amunt de les persones i de les institucions o agrupacions.
I el mes trist és que la immensa majoria de la gent implicada en l’assumpte, entre els que també estic jo, se'ls ha enfotit el tema.
Som de Castelló, que ham de fer?

On van els nostres diners?

A 2 de Novembre així estan les coses a l’aeroport anecdòtic de Vilanova-Benlloch.
I jo me'n alegro, perquè veig que almenys l'any que ve tampoc aterrarà cap avió per aquests llocs.
Que no vós mengen el tarro. Ës impossible que l’any que ve pugues aterrar res ací.
La línia d’alta tensió no sa desplaçat ni un mil•límetre encara. D’asfaltat hi ha per a una avioneta. La torre de control, mes ve és una caseta de control. La llum encara va en grups electrògens.






Avui estic content. Tindrem un altre any amb una malesa prop del poble, però sense sorolls molestes. Encara gaudirem d’un altre estiu tranquil.
I tal i com estan fent les coses...., ja veurem.

La bicicleta a València:

El divendres 31 passat vaig estar a València, treballant al principi de la Gran Via Marques del Túria, i vaig tindre que anar fins al Carrer Albacete, uns 30 minuts caminant, bé, pues al passar per l’estació vaig vore això:



L’únic aparcament de bicicletes en uns 3 km d’anar pels carrers.
Igualet que a Munich, Oi?

El Perdiguero no va ser una festa

Picant a l'enllaç podreu vore un xicotet vídeo que la fa temps, febrer del 2008, deuria d'haver fet.
Mai és tard si al final ho aconseguissis.



http://es.youtube.com/watch?v=KOmXSE_TjKM

Festa Per La LLengua 2008

Un any mes, la Festa per la Llengua va aconseguir reunir a molta gent de la majoria dels col•legis i instituts de Castelló.
Com tots els anys es va llegir un manifest al costat de l'estàtua d’en Jaume I que enguany va estar molt marcat per l'últim despropòsit de la Conselleria d’educació de la Generalitat Valenciana, L'Educació de la Ciutadania en angles.
El 16 d'aquest mes ens tornarem a vore, però aquesta vegada al carrer Major, a la Casa dels Caragols, per a recolzar als nostres mestres en la seva lluita per una educació “normal” per als nostres fills.

El bicicle a la ciutat

Pareix mentida que en una ciutat com Castelló, que la distancia mes llarga anirà pels 5 km exagerant, s'utilitza tan poc la bici, sobre tot pel clima tan suau que gaudim.
És clar que en infraestructures estem a anys llum d'altres països, però es nota la poca voluntat per part del personal que si que pot anar amb la bici d'utilitzar-la.
Castelló és una ciutat caòtica per a conduir, això ets dones conter quan agafes la bici per primera vegada, vas molt mes rapi't, te n’oblides dels embussos, i no tens problemes d’aparcaments, ni de multes.
Quan mes bicicletes hi hagi pel centre de la ciutat, menys por tindrà la gent en traure la seva.
A baix podeu vore una col•lecció de fotografies preses el fi de setmana del 20-21 de setembre a la “Oktoberfest” de Munich, una ciutat que ara ja estarà pressa pel mal temps fins que arribés l'estiu, una ciutat que només en té un centre reservat sense tràfic rodat paregut al de Castelló, una ciutat que a banda de tindre un metro que funcionés, és tan gran o més que Madrid en extensió, una ciutat que gaudeix d’un parc de 400 hectàrees, una ciutat que passes la major part del temps amb una capa de neu, i això no els atabalés per res.

D’anuncis va la cosa.

Au vist l’últim anunci de la marca AUDI. Eixe que va un al costat de l’altre pel mateix carrer fent com cursetes?
Que bonic, no? Que xulo!, que parits!, waita, si mes no, fins, que pijos! diria jo.
Jo de veres que hi ha coses que no puc entendre. Tot és parlar d’aturar la contaminació, d’aturar el canvi climàtic, de ser respectuosos amb el mig ambient, etc, etc.
Se'ns demanen un fum de coses, però, com és possible que no es pugen prohibir aquest tipus d’anuncis?
Com és possible que el govern deixés emetre aquests anuncis?
Quedaria la mar de parit si foren els dos al mateix cotxe, i que cada vegada fos un xofer diferent, a vore quin era el que menys consum feia al mateix recorregut.
Pareix el mateix, però no ho és.
Senyors publicitaris, a vore si comencem a ser una mica més creatius i respectuosos, que tots no som tant parits com el del seu anunci.
Hi ha gent que de vegades veu més enllà i no se'ls enfot tot.

Via No a la Cantera IV+, Roca d'Ensanou

En aquest preciós lloc volien fer una cantera. A alguns s’els enfot tot.
Punxeu a l'enllaç, i podreu vorer un vídeo de la primera via d’escalada que vàrem obrir la meva filla i jo.
http://es.youtube.com/watch?v=9M-A2AmELko

Soc mes fanfarró que la una.

Això deu de pensar el nostre benefactor Carlinyo Fabrinyo, dels Fabrinyo de tota la vida.
Que em fiqueu una denuncia per construir sense llicencia? Pos ara m'enfado i no vós donaré el milió d’euros que “pensava” donar en compensació de les molèsties causades als dos ajuntaments.
Aquest tió deu de pensar que som ximples i inútils. Que els dos alcaldes estaven al corrent del milió d'euros, però com son uns idiotes mes xulos que ell, se'l a ficat al cap denunciar a Aerocas, i clar, no anem a pagar dues vegades, jo pensava donar-vos 2 milions, però d’aquesta manera no.
Ara resulta que el tió en té guardats dos milions d'euros a la butxaca i només ho sap ell.
La qüestió és dir-la mes grossa que l’altre. Hi ha que tindre una contestació per a tot, i quan més inverosimil , mes credibilitat pot tindre, perquè clar, no potser que el que estic dient siga mentida, és tant gros que és impossible.
Si el Sr. Carlinyo ens pensava donar un milió d'euros, a què estava esperant? A la inauguració? A que passes la crisi? A què li tocarà la loteria una altra volta perquè ara no en té diners?
Sr. Fabrinyo, vostè passarà a l’historia, i tant que passarà. El problema que tenim els que quedarem, será que la seva descendència ja està començant a superar-lo.
Que deu vós pillés confessats, que jo, soc ateu.

Pròximes inauguracions

Estat de les obres a 30 d’agost del 2008.




Com podeu vorer a les fotos del futur anecdòtic aeroport de Vilanova d’Alcolea, s’aprecia al fons una línia negra que correspon a la pista d’aterratge, però, el resto deuria també d’ennegrir-se algun dia, i diràs que a la terminal de passatgers i equipatges li faltés encara una bona maneta de pintura per acabar-la.
Falten nomes quatre mesos per a la tant nomenada inauguració de l’anecdòtic aeroport de Vilanova.
Què vol dir això?
Que, com a mínim, l’aeroport s’inaugurarà de tres a quatre vegades.
En gener del 2009 assistirem a la primera farsa i inauguraran la pista, després, i no se sap quan, inauguraran la terminal, mes tard la torre de control, que avui nomes son quatre parets, i atot això afeixeu la retirada de la línia d’alta tensió, que en projecte deurien d’enterrar, potser que encara falten prou mesos a l'acabament real i posta en marxa de les instal•lacions.
I ara com tenen molta pressa, diuen que retiraran un kilòmetre la línia, en conter de soterrar-la, que és el que està projectat. En el que al final, i si no aconseguim aturar-los, la línia passarà per damunt del poble.
Un poble en el que la part normal de la gent està en contra de què no se soterrés la línia, i en eixa normalitat estan incloses gent de tots els pensaments i colors, i per l’altra banda estan els no normals, i casualitat, en eixa no normalitat només pertany gent d'un sols color polític. Endevinen.
Raons; Que ara ja està fet, que ens tenim que fastiguejar pel be de tots, que no és tant perillós com diuen, que sou uns exagerats, etc., etc.
Mentrestant, la futura connexió amb l’autopista del Mediterrani és, de moment, un ample camí de terra.
I jo penso: Tindran que editar fullets en el pròxim congrés de turisme que advertissin als milions de persones que vulgui'n agafar un avió que vinguin amb tot terreny? El que sí que és podrà dir és que serà turisme rural.

Aira Sax Quartet

El dissabte 28 de juny vam estar a Vilafamés sopant. Al mateix temps vam aprofitar per veure l’actuació del grup Aira Sax Quartet, al qual pertanyé Alberto Martin, amic meu, i company d'eixides en BTT.
Al•lucinant, no puc dir altra cosa. El lloc increïble, la Plaça de la Sang, en quasi el mes alt del poble, amb una cinquantena de cadires, i una immensa graderia de pedra natural on recolzar-se baix les esteles i gaudir d'una nit i una música captivadora.
Què desaprofitat està Vilafamés!!
Al primer que se li ocorrerà ficar en eixa mateixa plaçeta una terrasseta d’estiu es folrarà. Es molt més bonic que Peníscola i no oferís quasi res al turista.
Això sí, volem viure del turisme, que no només es quedi a la costa, però per favor, que no ens molesten, que venim al poble a descansar.
Les dues opcions no tenen per què estar renyides, però tenim que ficar una mica de cada part.



Per vorer un xicotet vídeo punxeu ací http://es.youtube.com/watch?v=XdZ_kY_lQ2c

A tota canya van les obres.

L’aeroport anecdòtic marxa a un ritme infernal.

Com es pot vore a la foto si en sis mesos han segut capaços de fer tot això, segur que l’inauguren el 31 de Gener del 2009 a bombo i platet. I si no, al temps, com se fiqui Fabra seriós se'l fan en un plis plas.

Mentrestant, al poble, guerres internes de les diverses famílies poderoses ens estan condemnant quatre anys mes sense poder gaudir de totes les infraestructures que ja gaudeixen els pobles del voltant.

Mos estem menjant la merda, i no li sabem traure partit.

Quan es vulguin donar conter, el tren ja haurà passat i no quedarà ningú a l’andana.

Salvem el cabàs.

No hi ha res més ecològic que un cabàs.

Ens recordeu quan anàvem en les nostres mares al mercat central o al del dilluns, ens pesaven la fruita o la verdura en aquells plats de bronze i directament abocaven la compra al cabàs?

Ens feien falta les bosses a les nostres iaies i mares?

Ara no. Ara anem al súper, i al mercat del dilluns també, i tornem carregats en un mínim de tres o quatre bosses, i en casa tenim cabassades de bosses que acumulem com un tresor.

Ara hem canviat el cabàs per un carro amb rodes, ja només ens falta agafar el carro i omplir-ho de bosses de casa i anar a comprar on faige falta, i dir-li a la tendera, no gracies, no vull bosses.

No és tan complicat, i en d’amunt és mes pràctic, i mes descansat.

Quan vaig al mercat del dilluns em miren com si fos un bitxo rar quan els oferís les meves bosses per a què l'omplís-ne de verdura.

I es que, no estan acostumats.

Ja hi ha llocs on s’obliga als súpers a cobrar per les bosses. No cal que arribés la norma ací. En una miqueta de compromís es pot fer igual, fins deuríem de no comprar tot producte que vinga envasat en el plateret clàssic de poliestireno i plàstic d’envasar, perquè es pot comprar en la mateixa botiga fent una mica de cua i demanant no més el que vols.

Jo en tinc dos de cabassos, i un ja està un poc destrossat del us. M'estic plantejant comprar-me un altre per a ficar totes les bosses que vaig acumulant...

Això sí, hi hagués utilitats molt bones per a les bosses de plàstic:

L’agarres en la mà per dins, li donés la volta, li fas un nus, i tires la merda en la primera paperera que trobes.

El nostre cabàs és un clàssic, i encara que no és de cànem, espart, o vímet, que son els habituals, el nostre cabàs és de plàstic, i és molt ecològic al mateix temps. Està fet de les cintes de les caixes de ceràmica, que s’anaven guardant i quan hi havien prou es fabricava un cabàs.

Les tres R, reduir, reutilitzar, i reciclar.

Allò que feien els nostres avis, sense que ningú les tingueren que explicar.

Flama Olímpica

Això és la flama olímpica?

Barranc de la Roca d’Ensanou.

Baix vós fiqués l’accés a la Roca d’Ensanou eixint de Vilanova.

Teniu que tindre en conter, per als més impacients, que només hi ha la reunió en la via que apareix en el vídeo.

La vam pujar amb friends. Però tranquils, que prompte començaran a vores xapes noves i lluentes.

El vídeo, ací. http://es.youtube.com/watch?v=xjkxSiIxIfU

Vós presentem una proposta per a fer en família.

Es tracta de visitar un xicotet tram d’un barranc que sols estar sec habitualment, però que gracies a la seva morfologia en té prou al·licients per a què estigués entretingut per a grans i xiquets.

A banda es pot accedir en poc menys de 10 minuts a la Roca d’Ensanou, completant així una excursió d’allò mes muntanyenca.

A continuació fiquem alguns dels “problemes “ que us trobareu en la ruta.

Endevina, endevina'n

Què és açò?, una figuera o un cirerer?

Iñaki a mort

5 dies a mes de 7400 mts d’alçada son molts dies, i si a mes a mes el teu cos no respon, tens moltes paperetes.

Això sí, 15 alpinistes repartits en tots els camps intentant el seu rescat. Un fort aplaudiment per a tots, que pareix que alguna cosa està canviant en la muntanya.

“..si puedo organizarlo, y si todo va bien en el Dhaula y el Annapurna, (a donde iré la próxima primavera), entonces creo que en diciembre del año que viene (2.007) saldré en bicicleta hacia Katmandú, 12000 km en tres meses, después intentaré escalar el Kanchenjunga, que podría ser el que complete los 14, y tras bajar a Katmandú volveré a casa a pie, corriendo 50 km por día, durante los siguientes 6 meses y siguiendo el mismo recorrido que a la ida en bici ¡¡En navidades del 2008 en casa!!

La idea no es hacerme muy famoso sino empezar a devolver a los niños de Asia lo mucho que me han dado en forma de aprendizaje, llamando la atención sobre sus necesidades y recaudando dinero para repartirlo por allí, en un orfanato de Katmandú, en un hospital del norte de Pakistán y en una escuela de Dharamshala, donde los niños tibetanos están exiliados... los tres países donde yo me he movido...

…el proyecto se llamaría S.O.S HIMALAYA...


Medalla de Oro al Mérito Deportivo

El Gobierno Foral de Navarra ha aprobado la concesión de la Medalla de Oro al Mérito Deportivo tanto a Iñaki Ochoa de Olza como a Horia Colibasanu, Alexei Bolotov, Ueli Steck, Simon Anthamatten, Sergei Bogomolov, Don Bowie, Denis Urubko y al resto de sherpas y colaboradores del grupo de rescate.

El ejecutivo navarro ha valorado su admirable trayectoria, marcada por una ilimitada vocación por el alpinismo, y considera que con su fallecimiento “se pierde a una persona que supo vivir el ideal de la montaña y transmitir a lo largo de su vida los más nobles valores humanos.”

También se concede la medalla a todos los que han participado en el rescate, por las “impresionantes muestras de solidaridad y compañerismo que han demostrado arriesgando sus vidas intentando rescatar a Iñaki Ochoa de Olza, por lo que merecen figurar en la memoria colectiva de todos los navarros por su gran generosidad y la humanidad que demostraron al no dejar solo en sus últimos momentos al montañero.”

Croniques de l'Annapurna. Per Iñaki Ochoa de Olza

Creo que una de las numerosas razones por las que practicamos la escalada en el Himalaya es simplemente para purgar de nuestros cuerpos los demonios de la civilización occidental. Me refiero, como algunos de ustedes intuyen, a la soledad no elegida, el hastío, la depresión, el consumismo, el clima político que nos rodea, la violencia, las diversas adicciones posibles y probables, además de los malignos centros comerciales. Todos estos demonios se han quedado directamente en casa, incapaces como son de desplazarse en el espacio hasta aquí. Mientras tanto, sus compañeros el colesterol, el sedentarismo, el aburrimiento y el sobrepeso, que quizás han viajado hasta aquí, están a punto de perecer con saña, sumidos los pobres en los inevitables encantos de la cara sur de esta montaña sin par. Pronto va a empezar un baile salvaje, que dejará nuestros cuerpos limpios y desnudos, privados de todo resto de fuerza, pero cargados hasta los topes de esa energía espiritual rica como pocas, que da cuerda a nuestras vidas sin cicatería alguna. Lo que ustedes pueden hacer por nosotros es enviar fuerza y buenos deseos, rezar si saben o quieren, y quizás dejar de lado por un rato el periódico o el ordenador y salir a dar una vuelta, correr o andar en bicicleta… más que nada, por sacudirse de encima por un rato a esos demonios de los que hablaba, tan poco amigables pero también tan débiles de carácter, los muy cobardes."

Iñaki Ochoa de Olza

No he pogut resistir incloure aquest escrit al meu blog. Crec que és un dels comentaris mes encertats que he llegit en els últims temps.

Esperó Oest, 40 m. IV

Una mica avorrits de repetir les mateixes vies d'escalada esportiva, la meva xiqueta i jo ens varen dirigir a una paret teòricament verge amb la il·lusió d'obrir noves vies en una paret sense equipar, des de baix i col·locant u mateixa els segurs.

Per suposat tenia que ser un grau assequible al nostre nivell, i sí, la zona té moltes possibilitats d'obrir noves línies del mateix nivell, i superior.

Hi ha zones de quasi 50 metres d’alçària, i en general totes superen els 30 metres.

A més a mes, l’ascensió es completa amb una aproximació agradable i molt entretinguda si la fas per l'aresta de l'esquerra.

En fi, la meva xiqueta i jo tenim clar que repetirem.



L’aproximació per l’aresta molt entretinguda

El principi de la via.










Per arribar cal anar a La Madalena i una vegada agafes la carretera del Desert, només passem la zona de jocs infantils, en el primer entrador cal deixar el vehiculo, i agafar o bé un sender que hi ha abans d’arribar a la caseta per anar per l’aresta, o bé superar la caseta i continuar per un sender evident que puja cap a les parets.